miércoles, 30 de noviembre de 2011

Cenerentola





Nacqui all'affanno e al pianto,
Soffri tacendo il core;
Ma per soave incanto
Dell'età mia nel fiore,
Come un baleno rapido
La sorte mia cangiò.

No, no, no, no, tergete il ciglio :
Perchè tremar, perché?
A questo sen volate,
Figlia, sorella, amica
Tutto trovate in me.

Non più mesta accanto al fuoco
Starò sola a gorgheggiar, no!
Ah fu un lampo, un sogno, un gioco
il mio lungo palpitar.


**

Nací para sufrir, para llorar,
sufrió callando el corazón;
pero como por encanto
en la flor de mi juventud,
con la velocidad del rayo
mi suerte cambió.

    No, no. Enjugad las lagrimas,
¿Por qué temblar, por qué?
Venid a mis brazos;
hija, hermana, amiga,
todo eso en mí tendréis.
    
¡Oh, instante!
Nunca más junto a la lumbre
 triste y sola he de cantar.
Ah, mi largo padecer
ha sido un relámpago, 
un sueño, un juego.



***




domingo, 27 de noviembre de 2011

Retrobada


Després de trenta anys sense escoltar-la. Aquesta cançò, quin regal  avui!





Corren les nostres ànimes com dos rius paral·lels.
Fem el mateix camí sota els mateixos cels.

No podem acostar les nostres vides calmes;
entre els dos hi ha una terra de xiprers i de palmes.

En els meandres grocs de lliris, verds de pau,
sento, com si em seguís, el teu batec suau.

I escolto la teva aigua tremolosa i amiga,
de la font a la mar, la nostra pàtria antiga.

Lletra: Màrius Torres

Música: Lluís Llach


***

sábado, 12 de noviembre de 2011

L'ombra dels anys





Lentament comença el cant
i un clam de joia ressona per tots els àmbits,
lentament l'ombra dels anys
obre camins que el desig converteix en símbols,
tot és clar enllà del mar
quan el llevant anuncia la llum volguda,
pluja d'or, domini encès,
solemnement proclamem l'esperança nova.

Cap secret no ens és secret
perquè amb les mans hem sabut conjurar el malastre.
Tot allò que hem volgut ser
ara els senyals a la pedra ens ho anuncien,
veu de tots, càlida veu,
fonda complanta de somnis i de miratges,
amb el cor ple de delit
escoltarem novament la veu dels oracles.

No hi haurà desert ni buit
si amb els dits de vent recollim tanta llum dispersa,
si amb els mots i el sentiment
sabem bastir l'aixopluc de tots els designis,
convertits per tant d'amor
en l'horitzó que dibuixen ocells i veles,
cara al mar sempre vibrant
que amb el seu ritme incessant ens empeny a créixer.

Pel pendent d'aquesta llum
que en els sentits descobreix la seva bellesa,
tot teixint el pont de mar
que amb el seu blau lluminós obre noves rutes,
podem fer del vell dolor
un gran amor que ens uneixi en el goig de viure,
des del temps que hem conquerit
fins al futur que entre tots hem de fer possible.

**



***









jueves, 10 de noviembre de 2011

Les troyens





Ejercito el olvido.

Dejo marchar el amor antes de haberlo poseído.
Un sueño, una quimera, lo que pudo haber sido y no fue.


Estás ligado a este dueto entre Dido, reina de Cartago y Eneas, héroe de Troya. Ligado para siempre. Porque este otoño mi música eres tú. Porque la primera vez que escuché “Nuit d’ivresse” fue una noche templada de octubre, cuando extrañaba tu compañía hecha de palabras y de halagadora voz.

Una música profunda que me fue cantada cuando nuestro anhelo aún era el mismo y rompía barreras de distancia y de tiempo. Cuando no existía pasado ni futuro sino presente, reposando unos segundos, en medio de tu noche y de mi noche. Cuando se confundían los deseos de ambos con una realidad intemporal. Todo lo nuestro hecho de oscuridad, soledad, silencios, palabras, suspiros, ilusiones, sonrisas y un mirarse a través de los velos que nos separaban.

Despierta, en sueños, te soñaba..

Me abandonas para seguir tu camino hacia el destino que te fue marcado, la augurada Italia.

Y ahora he de decirte adiós, como Dido, sin querer desprenderme de ti. Pero yo no tomaré venganza eterna. No has sido digno de mí, a pesar de tus gestas.

Tu reino no es Cartago.

Y como Reina, silencio mi voz y ato mis manos para que no corran a tu encuentro.
El hilo que me une a ti se desata suavemente y desaparecerás en la nebulosa de mi vida sin haber brillado.

"Les troyens"
 
Berlioz


***


jueves, 3 de noviembre de 2011

Noche





Otra noche indomable.
¡Qué bien aprendida tengo esta lección! No resistencia.
Como un barquichuelo de papel, con la quilla húmeda,  me voy dejando llevar hacia la orilla del día.


***


martes, 1 de noviembre de 2011

Evening






One autumn evening at dusk


***